dijous, 6 de novembre de 2008

com un camp de blat

No sé què hi ha on ets. Ni quin temps fa. Ni si fas viatges o puntes al coixí. Aquí ha arribat el fred però s'està bé. Tot segueix més o menys igual. De fet, ja ho saps. Més o menys perquè aquests dies el teu germà està lliurant batalla a cor obert. És fort. Els camps són forts com roures, i geniüts i tossuts. Els camps estan acostumats a suportar les inclemències del temps i a viure cara al vent, el fred i les gelades.

Quan torno amb el teu cotxe per les corbes sovint penso en tu. Molt sovint, més del que creia. I això et fa feliç, segur. Igual que quan passo per sota la finestra. Sigui l'hora que sigui sempre, sempre, miro les cortines i a vegades em sembla veure't-hi de reüll.

Jo demano viure al mig d'un camp solitari però sembrat de blat, o de qualsevol cosa ben daurada.

5 comentaris:

laia ha dit...

segur que tenim alguna cosa d'aquests camps, en nosaltres.

avui m'he trobat la tia Sussi i l'Herman. Estaven tranquils. I tan fort, que ja respira sol!

Jordi Català ha dit...

On s'amaguen?

lamitall ha dit...

bandarreta, que el teu comentari ja no deixa lloc a la imaginació... :P

qui s'amaga aquí?

laia ha dit...

ja m'ho diuen que sovint xerro massa...
al primer punt ja estava tot dit, oi?

una abraçada

Robert ha dit...

Camps que ens han sembrat a nosaltres.