dijous, 13 de juny de 2013

Deu-me estramoni, herba del dimoni

– Una capsa de cigarrets del doctor Andreu, que aquesta asma em matarà. 

Hi ha medicines de sempre que no haurien d'haver desaparegut mai. Aquells cigarrets se t'enduien l'asma, i fins la gana i la por. I així, carregats d'estramoni i altres herbes del dimoni, anaven solucionant problemes de l'ànima. I ara, ara hem perdut tot el coneixement d'abans i tot el seny. L'estramoni ara va buscat per joves intrèpids, que se'n prenen fulles i llavors a dojo i sens senderi, ignorant la saviesa de les àvies.

– Senyor farmacèutic, deu-me estramoni, que me'n faré infusions per entotsolar-me i entrar a la son amb els ulls més clars. Que l'herba m'aturi les visions inventades, que em faci fer la morta, sense gana ni dolor. L'estramoni-dimoni i les portes dels meus inferns obertes de bat a bat.

Ai, ves, que potser la solució és una altra. Que l'estramoni és nord-americà i invasor i s'ho endú tot. I fa pudor. I mata talps, herba taupera. Només hi ha un lloc en tot el nostre territori on no ha arribat, diuen. És Menorca. Menorca com a refugi, com a salvació. Menorca i l'olor de l'espernallac que et puja al nas i t'embriaga fins que acabes parlant amb les pedres. I lliure, t'adorms.


dimecres, 12 de juny de 2013

Deconstrucció dels fets

El meu cap, una illa. Faig voltes i voltes sense poder sortir-ne i tot d'una veig la mar. Però no, temerosa de l'aigua, em quedo a la vora, reclosa al perímetre conegut de l'illa. A la tranquil·litat de l'illa, que li conec pam a pam les arrugues i que m'acull com la mare. Enllà de l'aigua, potser hi ha un sol que crema menys, potser les dones som més dones i potser hi ets tu amb cara de calamar. I què, si jo estic a l'illa i hi estic tan bé. Només passa que algun minut necessito agafar aire amb les mans per entaforar-me'l tot a dins i treure'l de seguit fins que a dins no hi queda res, només vísceres. I després miro al voltant com qui fa una malifeta per haver tret tants petits alès i deixar-los per allà, sobrevolant l'illa, mare terra, àncora vital, el meu cap.

I vindrà el dia que dit i fet, de cap a l'aigua. No diré adéu perquè en sé poc i els comiats em fan irònica. Ho sé, i serà un trenta-dos d'abril. Nedaré com una atleta fins a l'extenuació i fins a la pedra que diuen que tanca el món. I allà, tu, millor encara que el dia que havies de marxar. Se't faran els ulls petits en veure'm. Estrenyeré els punys, al veure't. Duré el collaret de baules perdudes i les aniré separant. Serem el dia i ens deixarem fer.