Ca la Mitall

Dosi extra

2012-01-28T13:18:00.003+01:00

Al final hauré de creure per imperatiu en una espècie d'energia que es confabula perquè els desitjos es compleixin i en allò de si ho vols, pots. Llançar desitjos al vent i que et tornin complerts comença a ser massa regular. És clar que no pots dominar en quina mesura: que si demanes més calma, de cop el telèfon deixa de sonar, i si demanes més acció, tot esdevé un remolí. Hauria d'haver-hi una roda de graduació per a cada desig. Ho vull en grau 4, ho vull en grau 7, i anar girant. Si no el capritx passa a atropellar-te perquè és com treure el cap a la cantonada per si ve algun cotxe i mirar cap a la direcció equivocada. D'un revolada el vehicle que venia en la direcció correcta s'estavella contra el teu clatell i ja és massa tard per aturar-ne el poder l'envestida. Tot això ve a tomb perquè l'altre dia reclamava adrenalina. I, au, ves que no m'hi ofegui ara.

Per més que feu...

2012-01-12T12:26:00.006+01:00

Ens parleu de pau, de convivència i civisme i no us adoneu que el vostre alè ens crema la pell. Que les vostres paraules són la més clara declaració de guerra. Si demaneu sacrificis, en farem un a cada plaça en altars fets de deixalles.

Som com gats salvatges
a punt de l'envestida
les urpes esmolades
agafant embranzida.

l'olor de tu

2012-01-10T16:26:00.004+01:00

ja no coincidim quasi mai, però recordo la teva olor del primer dia com si fos ara. inconscientment registro les olors, i al cap dels anys sovint em retorna una flaire que em transporta enllà sense voler-ho. feies olor de fusta i els teus coixins eren de blat de moro torrat. una olor càlida que ho embolcallava tot, com tu per darrere les espatlles. el fred tot ho refreda, tot ho esguerra, ja se sap, i ara l'olor de pa torrat se'ns escapa pels terrats. ja no sabem desafiar-nos amb mots bonics perquè al final què, els mots se'ls emporta el vent i són engrunes per als coloms. més val que volin, doncs, i d'altres els cacin al vol per poder-se'n contagiar.
ho apuntarem com un tema pendent que no va poder ser i que es va allargant interminablement pels mesos de l'agenda. fins que torni l'estiu, i potser, qui ho sap, tornem a coincidir. farem la renaixença i farem una olor tan diferent que ens embriagarà. no sé si ho sé del cert, l'única veritat que hi ha és la intuïció de saber que cada dotze balcons m'arriba la flaire de blat de moro. i miro enlaire, i se'n va el fum.

xupa-xups i piruletes

2012-01-04T13:24:00.002+01:00

als Reis els demano un sac de piruletes ben vermelles. rodones com la lluna i dolces amb regust de medicina. diria que amb això en tindré prou per passar fins a l'any vinent, quan tornin a passar per sota casa. no és un regal gaire car. original, potser sí. infantil, potser també. però jo ja sé que fer-ne, de les piruletes, que les aniré regalant a tort i a dret als que em mirin les mans carregades d'anells. començar l'any llepant un xupa-xup m'ha desendurit la mirada i m'ha obert les mans. i allò que tothom veu com una provocació no és més que una invitació a la tendresa. les meves reines pirules sou vosaltres i el nostre regne un pis al capdavall de la Rambla.

plop!

2011-12-31T18:51:00.005+01:00

A la porta hi ha un home savi, amb uns cabells blancs i llisos que li arriben a mig clatell. Mira enllà, més enllà, i entre les arrugues al voltant dels ulls hi puc veure un abisme. No diu res però resta ferm, arbre del temps, arrels endins. L'únic moviment que fa de tant en tant és un lleu assentiment amb el cap que em reconforta. Fa una olor de farigola i de camins de terra seca que embriaga.

Contrac les mans, els punys, fent força però la força m'abandona. No és per força, això. Noto encara la cicatriu d'anys enrere, se'm mou l'ullal de llet, redescobreixo el remolí dels cabells. A l'arrel de les ungles hi tinc sorra de platja i al mig del coll el regust de nits al ras. Em deixo endur i arrelo endins de mi fins que els braços són branques fresques cap a tu. Tot fa olor de castanyes torrades a la vora del foc.

I de cop trec tot l'enyor, la por i la vergonya no sé per on. Tant de temps a dins, que han sortit ben compactes, com qui pon un ou al galliner. I entro serena porta endins.

Venedors de pa sucat amb oli

2011-12-27T16:41:00.006+01:00

– Hola, què voleu?
– Buenas tardes. Estamos aquí para mejorar tu calidad de vida. ¿Verdad que quieres mejorar tu calidad de vida? ¿Y quién no, verdad? Pues, vamos a empezar. Tu nombre es...
– Esther. Però...
– Nada, Ezthé, como ya sabes la calidad del agua en nuestras ciudades es malísima y afecta clarísimamente a nuestra salud y nuestro dinero. Y con la salud y el dinero nadie quiere jugar, ¿verdad? ¿Porque tú quieres proteger tu buena salud, Ezthé?
– Sssí...
– ¡Claro, mujer! Pues, como todos. Nuestros productos van a ayudarte a tener una buena salud y de paso a ahorrar, que en tiempos de crisis no es ninguna nimiedad. Pues, claro. Nuestros productos están hechos en Estados Unidos y son garantía de calidad, no como los otros más baratos que encuentras en cualquier lado pero fabricados en China. Y, Ezthé, tu ya sabes que la cultura china..., pues, son un poco guarretes, ¿verdad?
– ...
– Pues, claro, en China no existe el papel higiénico. Dónde esten los americanos que se quite todo el mundo. Y además se tiene que vigilar con la basura, porque, Ezthé, ¿tú sabes lo que es la materia orgánica?
– ¿Desechos?
– Como yo digo, Ezthé, el orgánico es la mierda, hablando en plata. Y con eso se tiene que vigilar muuucho. Tú ya sabes que en este país toda la mierda va a parar a los ríos y de ahí a los vertederos, ¿verdad? Lo que yo digo, somos un país de pandereta.

(Arribat aquest punt, l'obligada clienta ja està totalment fora de combat.)

le regard, en arrière

2011-12-23T11:54:00.002+01:00

lamitall ingènua de fa cinc anys escrivia així, sempre és un plaer retrobar-se:

- Per què no juguem a fer que no ens coneixem?

I ens reinventem la història i tornem a començar. I ens espiem, i em fas caure els murs i entres a poc a poc en aquest món meu, teu, nostre. I bebem i riem i gaudim, que ja diuen que « som mortals fins al primer petó o la segona copa ». I ens coneixem altra vegada i recordem vells moments com si fossin el primer cop. I construïm casualitats encara que en el fons no ho siguin tant. I reprenem camins ja coneguts, recuperem la innocència i tornem a buscar noms per a les mateixes coses d’abans.

- Per què no juguem a fer que no ens coneixem?

=================================================

Un dia clar de somnis i de foc ens torna al lloc on vàrem començar [Vinyoli]

vemnobre

2011-11-20T12:17:00.003+01:00

aquest estat convuls de tenir la sensació que tot s'aguanta d'un fil. que res és per sempre i que ens movem pesadament, com pels llots i el fang, d'una banda a l'altra. avui també serà això. d'un cantó a l'altre, que al final sempre és el mateix, i a veure com ho espatllen els d'ara. són temps de bipartidisme vital. o sí o no, o blanc o negre. i nosaltres entestats a perdre'ns entre el gris. no és això si no l'amor? ara un, ara l'altre, i mai trobar el punt mig on s'ajunten tots els vots. com avui, que deien plouria i ara va, i fa sol. i jo que ja anava preparada, ara m'he d'acostumar a la llum. bipartidisme del temps, també. ai, quin cansament. aquí qui guanya és el que acaba creant opinió, sigui certa o falsa, a base d'anuncis bàrbars i sense sentit. haurem de fer això: anar llançant bombes per aquí i per allà a veure qui en surt escaldat.

però passejant he sentit la tenora. encara hi ha temps per la música. torna-la a tocar!

Poemes recuperats guardats enmig dels anys

2011-11-03T11:27:00.001+01:00

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

[Maria Mercè Marçal]

i no passa res

2011-10-26T23:34:00.002+02:00

he buscat a la pàgina d'ofertes vitals del diari a veure què hi havia d'interessant. i res, tu. últimament sempre van buides, les pàgines d'ofertes, i hi ha molta demanda. es veu que la gent no sap què vol i va perduda per les selves metropolitanes. el diari estava masegat de tant passar d'unes mans a altres i la cambrera del bar m'ha dit que, sobretot, no n'arranqués cap tros. i jo he fet que no, així de reüll i vermella, per si ella havia intuït què em faltava.

després, al caure el sol de tardor que encara escalfa, se m'ha acudit que el millor que puc fer és recuperar els llibres de tria la teva aventura. allò era més fàcil. miraves d'amagat la pàgina que seguia i si hi veies algun mort o accidents sagnants, triaves l'atra ruta. si tot fos així, ja aniria bé. i mira que al final sempre el que et passa ja li ha passat abans a tothom i no té res d'original. però a mi m'ho sembla, encara. de fet, quan m'he desfet els cordons que m'apretaven he descobert unes marques vermelles als peus com si fossin les primeres i al palmell de la mà esquerra duc les notes d'una cançó antiga que ara no em sé.

2011-10-23T23:55:00.004+02:00

Fins i tot la bellesa està amagada al darrere d'alguna mena de lluita. I a mi la que és la poesia em fa pànic, però digues a ta mare que no em penso arrugar pas gota, perquè la vull.

... fins i tot vull la por i tot, com si jo fos una prenyada sola amb la seva novetat a dins, creixent i creixent-me a dins sola amb mi en un diàleg mut, mut.

[El poble del costat. Enric Casassas]

conjur

2011-10-13T00:31:00.000+02:00

dels teus ulls rere els matolls
n'he fet serpentines llargues
les duc penjades al coll
per si em falten les paraules

Nadine

2011-10-01T18:52:00.000+02:00

Era un home cònic. No un home físicament cònic, amb la cara arrodonida i triangular cap amunt, no. Era un home cònic, que es movia alternativament de dalt a baix i al seu voltant, sempre des d’un mateix punt fix superior. Cònic és el millor adjectiu per descriure’l. Com el dia que, en aterrar a l’aeròdrom de Riusan, va obrir la portella de l’helicòpter i va treure el cap a fora protegit pel casc d’aviació per observar-ho tot circularment i a poc a poc i va tornar a tancar la trapa de la cabina. A dins hi havia la Nadine, que just en aquell moment mirava cap endavant a un punt indeterminat de la pista.

– Que no ho veus? –li va murmurar espantada.

perill d'esllavissades

2011-09-30T14:05:00.003+02:00

encara tot fa olor d'estiu. el sol que acarona les plantes del balcó, baixem a fer el vermut i em nego a guardar els tirants i les sandàlies. anem de concerts a l'aire lliure, plou i cantem mullats sense por d'agafar un refredat. el món gira, el curs comença però els grills encara canten i això fa estiu. a un pas de canviar el temps, ens amacen amb suplements de bolets amb olor de farina i futures campanyes propagandístiques que ens tornaran al color gris. enmig de tot, un cartell de perill d'esllavissades. que no veus, però intueixes, com quan corres per carreteres arran de penya-segats. i tot el que abans defensaves aferrissadament ara et sembla que no té sentit. com quan deies que mai et pintaries els ulls o que no creies en el desig. és l'elogi de la incoherència. i que per molts anys.

una muntanya

2011-09-12T17:02:00.003+02:00

era una muntanya de pedres negres que bullien. costava de pujar la tartera que duia al cim i quan m'agafava a alguna banda per donar-me impuls les mans em cremaven. no era gaire alta, la muntanya, però la calor asfixiant en feia molt difícil l'ascensió. enmig de les pedres negres creixia de tant en tant una tija verda i ferma, tan ferma que quasi no es vinclava. cada tija acabava amb una flor petita i blanca molt resistent. n'hi havia de totes mides però les més altes arribaven gairebé fins al sol. quan una de les tiges tocava el sol es cremava tota i es feia cendra que tenyia les pedres del seu voltant. i així anava passant: una tija es feia lloc entre les pedres bullents, creixia i creixia ferma com un filferro, tocava el sol i queia, cendrosa, al seu voltant. de lluny semblava que hi haguessin petits núvols de canícula. i al cim encara mai hi ha crescut res.

a la trinxera (V)

2011-09-06T18:19:00.003+02:00

fa por quan notes que et desendollen i perds la força per moments. és com si per les venes hi corrés aire i l'únic que pots fer és jeure i que passi el temps. i beure líquids ensucrats, fins que de sobte et tornen les ganes i tornes a fer bromes sense sentit i tothom riu.
quan tinc por m'atrinxero altra vegada, ara que feia temps que no hi anava, a la trinxera. m'han canviat de lloc però reconec el tacte del màuser a la primera i l'olor de les bombes de napalm. només que és estrany perquè ara sóc enmig de la plana. la trinxera està força malmesa de tant de temps d'aguantar. m'han dit que triï: o refer-la amb rocs de quilos o lluitar a cara descoberta. i triar sempre és trair.

Estranys mecanismes de la memòria

2011-07-26T23:27:00.004+02:00

Avui he recordat el cop que vaig posar-me dins d'una nevera d'aquestes per a festes i que per cada persona que demanava un refresc sortia jo ben fresca i li donava la llauna oberta. Evidentment durant uns minuts això va ser la sensació de la festa i jo l'endemà carregava un constipat de ca l'ample.
Em passa sovint que oblido anècdotes genials que tothom recorda i que després em gravo a la memòria gràcies a la memòria dels altres. És així com algú em recorda per un tàper de formatge ratllat, per les paraules perdudes o per la lluna que hi havia quan jo creia que era pels pastissos o les mirades de reüll. Sóc ben bé allò de mi que els altres recorden. I així em reconstrueixo fins que em sorprenc a mi mateixa cantant cançons de la rockera californiana tenyida de ros.

ex-abruptus

2011-07-22T20:22:00.003+02:00

L'amant d'altres dies deixava cada dia amb despit la bossa de brossa orgànica al seu portal. Així, mig oberta, perquè ella hi veiés totes les espines, que ara només menjava peix.
Cada matí li entrava una ferum tal al pis, que ella va creure que li calia canviar les juntes de les finestres. Així, es va buscar un nou amant fuster, d'aquests de l'alumini.
Sempre havien tingut problemes de comunicació.

no em queixaré més de la calor

2011-07-11T19:13:00.002+02:00

les estacions em marquen el bioritme. de fet, cada vegada més. de petita ni me n'adonava, d'adolescent preferia les fulles grogues de la tardor i ara l'estiu m'il·lumina. com una planta ressorgeixo i sense els canvis trimestrals m'avorriria i no tindria conversa a l'ascensor o amb la peixatera. és ara que no em costa llevar-me d'hora (va, només una mica), ni netejar malgrat la xafogor del pis, ni sortir cada vespre. i a l'hivern només cuinaria i llegiria. tant que he pensat de comprar-me un congelador industrial per preparar carmanyoles d'estiu, que ara sí que em costa encara-me als fogons. em passaria el dia al costat de l'aigua, si és dolça millor, i deixaria passar les hores mentre el sol m'acaricia o em torra insolent. tant li fa, a l'estiu sóc quasi invencible. només em falta el ritual que ho perpetuï i no hi haurà qui em guanyi.

Pluja estival

2011-06-29T00:17:00.005+02:00

Dormia a una punta del balcó arronsada com un infant, quan van començar a ploure senglars. Eren porquets petits, senglars petits, però molt peluts i molt negres. Em vaig despertar perquè els sentia xisclar amb uns crits aguts i llarguíssims com d'agonia. I els vaig veure. Queien del cel a batzegades: ara uns quants aquí, ara uns altres més enllà. De sobte, en van caure tres al meu balcó. Quan queien començaven a picar amb els ullals a terra i els del meu balcó van córrer cap a les plantes. El nen del costat de casa s'ho mirava meravellat des de la finestra i amb les mans juntes em demanava sisplau que n'hi donés un. I a mi aquells ullals i aquells crits em glaçaven el cor. Volia entrar a casa, però no gosava moure'm perquè no m'oloressin. Li vaig fer que no al veí i d'una revolada vaig enretirar les cortines per escapolir-me cap al llit. Cantonades enllà les motos semblaven ovelles que belaven doçament.

Kas de llimona i Gin Xoriguer

2011-06-25T19:06:00.003+02:00

va, que ve l'estiu. i és l'hora de capgirar-ho tot de mig a mig. desar les botes i els cordons, treure les sandàlies i els tirants. deixar que les amanides guanyin el caldo. beure cafè amb gel i sangria fresca al costat de l'aigua. trobar-nos gent inesperada enmig de festes majors. saltar al costat dels cavalls. agafar avions, o globus, o camells. i fugir. oblidar-nos del futur per viure l'ara i quan ens preguntin què fem, dir que fem vacances. que tot sigui possible i des d'alguna cala menorquina amagada per murs de pedra seca, alçar les copes de mar salada i brindar pel que és i no és, pel que som i no som, per un estiu més, igual però diferent.

jo és que no sóc de futbol

2011-05-05T23:16:00.006+02:00

podria comptar amb els dits d'una mà els partits sencers del barça que he vist a la vida. a casa no han estat mai de futbol i quan l'endemà a l'escola els nens feien allò d'aixecar-se la samarreta per celebrar un gol jo intuïa que devien imitar algú. ja de més gran quan els amics parlaven dels fora de joc i els còrners jo em perdia entre uns conceptes que no sabia quina situació retrataven. intentava entendre-ho i que m'ho expliquessin però era en va, al final sempre deia que sí per no fer-m'ho repetir. només vaig començar a saber quan hi havia partit i quan no el dia que el noi que m'agradava no podia quedar o estava de morros després del partit. així va ser com vaig comprendre la grandesa del futbol.

encara va haver de passar força temps perquè m'interessés per aquest món. i tampoc sense passions desbordades. però un equip guanyador, un entrenador amb maneres i l'entorn desafiant hi han fet la resta. està clar, sóc de les que faig ràbia als culers més fidels. de les que s'apunten al carro guanyador i de les que només s'interessen pel teatre del voltant i no per l'essència de la cosa. sí, sóc així. però si el que volien eren més ulls pendents dels seus moviments i que deixés d'anar al teatre les nits de partit ja ho han aconseguit. el repte ara és seu per veure quant em durarà.

quan la gent comença a enfilar-se per la història i a rememorar partits gloriosos i jugades robades, jo només sóc capaç de veure un xut. si em pregunten 'te'n recordes quan...?', jo només veig el Koeman xutant a Wembley amb màxima potència. a casa no hem estat mai de futbol, però aquella nit aquest partit es va mirar. jo era en un cantonet del menjador, a punt d'anar a dormir, quan aquell xut de falta ens va donar la primera copa.

de porc i de senyor...

2011-04-30T12:33:00.002+02:00

quan rebo una invitació a sopar per part d'algun galant, jo ja tremolo. menjar davant d'algú altre que et desperta cert interès sempre és un repte, però encara ho és més veure'l a ell menjar. hi has d'anar ben preparada per trobar-te qualsevol cosa. sovint qui menys t'esperes és un marrà de cuidado i acaba ben galdós. esclar que també m'ha passat a l'inrevés: un sapastre de carrer que un pic es posa a taula té les formes més refinades de tota la ciutat.
però deixeu-me parlar avui dels cromanyons. són homes fets i drets que mengen com si se'ls escapés la vida entre les mans, en aquest cas seria el menjar. mengen a corre-cuita, et parlen amb la boca semiplena, el menjar a mig empassar, i pretenen que tu els segueixis el ritme. -vas molt lenta tu, oi? que potser no t'agrada? això ho acostumen a dir amb els ulls brillants, no pas per mirar-te els teus sinó guitant fixament el filet de vedella banyat de roquefort. de cromanyons me n'he trobat amb formes finíssimes i de porcs considerables. vull dir que no és qüestió de les formes, és alguna cosa que va més enllà i que es resol a menjar de manera primitiva en el sentit de no gaudir del plaer dels aliments. si a sobre, et toca un salvatge en les formes, aleshores estàs perduda. i la nit s'acaba després del cafè.

les coses que hi ha dins dels sofàs

2011-04-26T17:45:00.003+02:00

tinc la mania de posar la mà entre els coixins del sofà. de fet, tinc la mania de passar la mà per tot arreu i anar configurant el meu museu particular de textures. i ahir, després de la mona, mentre una amiga m'explicava les virtuts del petit príncep, jo furgava per l'escletxa dels dos coixins del seu sofà. és allò que t'asseus i la mà se te'n va indefectiblement cap al final del seient, allà on comença el del costat. entre els coixins d'un sofà t'hi pots trobar de tot. no citaré els objectes desagradables que m'hi he trobat, sovint ben bruts o restes de menjar. però sempre fa gràcia poder-te omplir les butxaques de xavalla o recuperar aquell llapis que tu mateixa hi vas perdre. el millor és quan, de sobte, treus algun element que els amos del sofà donaven per perdut. –apa! d'on ho has tret? què bé, ens pensàvem que ho havíem llençat! acte seguit, comença la història de l'objecte retrobat. sempre és un honor poder regalr alguna cosa recuperada perquè experimentes el plaer de les coses per primer cop però tenyides d'història. ja ho sabeu: convideu-me al sofà de casa, que sóc aposta segura.

palanca de descàrrega

2011-04-19T19:32:00.002+02:00

la línia entre el risc i el tedi la trobo tan fina que sóc incapaç de quedar-m'hi fent equilibris. entre una pujada bestial d'adrenalina un matí de primavera i l'ensopiment hivernal d'una rutina ideal no sé trobar el terme mig, em perdo en la teranyina que va d'un punt a l'altre fent estranys moviments a banda i banda. i així constantment canvio d'enfoc i vaig dels alts i baixos a l'equilibri total. l'estratègia és clara però em perdo en la tàctica i erro el tret.

la cuina de l'àvia

2011-04-18T19:17:00.000+02:00

Al final les receptes que guanyen són les de les mares, les àvies i totes les bruixes d'ahir. No hi ha res de nou per inventar i totes hem passat pels mateixos revolts. Així, la cuina d'autor moderna és deliciosa, apassionant, innovadora i tot el que hi vulgueu afegir, però totes les noves estratègies són velles conegudes de les nostres avantpassades. Elles ja van patir les sopes salades i les textures estranyes de l'arrebossat; elles ja es van enfrontar a tot el que nosaltres ens enfrontem avui, estèticament diferent però, al cap i a la fi, igual. Així que no les menypreu mai. Igual que el diumenge aneu religiosament a ca l'àvia i us llepeu els dits amb el seu fricandó, no banalitzeu els seus consells. Quan ella diu «nena, hauries d'ajudar la mare» no és simple masclisme inherent. I no sigueu curts de mires, que ja m'enteneu.

la prèvia

2011-03-13T20:43:00.002+01:00

això és com quan et fas petit, petit, i sents que una formiga podria ser la teva companya de fatigues. les formigues semblen molt ordenades i treballadores. les recordo omplint un cau una tarda d'estiu a la boca del port de maó. a mi m'ho semblaven: diligents i endreçades, amunt i avall. però la sensació de sentir-te formiga sovint va acompanyada d'una fragilitat emocional com de «si em toques, em trencaré» i «vigila, perquè no sé». tothom es pensa que aquesta inconsistència és dolenta i et planyen i t'ofereixen cafès, sofàs o llibres d'autoajuda. no entenen que aquesta lleugeresa és tan sols el pas previ a la consistència. és com un exercici d'aquells de «transforma al plural» que no saps fer i vas afegint esses només per donar-hi la forma que toca. volubilitat vital. i quan arribi el dia et miraran avergonyits i diran: «oh, és que ens pensàvem que...» aleshores serà el moment i un estrèpit de plats i olles trencats ho envairà tot.

test

2011-03-08T00:12:00.001+01:00

màxim 600 caràcters

2011-02-26T19:39:00.002+01:00

M'acostuma a passar que després d'un fet gran –i quan dic gran vull dir d'emoció forta i continguda, pot ser la cosa més petita i insignificant–, em vénen ganes d'escriure. No d'escriure el fet, no; ni de donar-ne explicacions pomposes. Són com unes ganes de: «Ara que ja he viscut, ara deixeu-me dir.» Després m'hi poso i surt millor o pitjor o sovint se m'esgota la pila ràpid. Deu ser això que estem en una època etèria i ens comuniquem twittejant en 140 caràcters? Al final sempre acabes tornant als grans, i la Lessing ja ho deia això que la literatura és l'anàlisi després del succeït.

2011-02-10T00:35:00.000+01:00

2011-01-04T15:52:00.000+01:00

una de les sorpreses del 2010

això és una carta

2011-01-04T00:02:00.004+01:00

mai m'han agradat els balanços ni els propòsits, però just encetant aquest 11 allà on trenca l'onada vaig pensar que per què no capgirar-ho tot i provar de fer allò que no sé: una llista.

l'11 era el número que duia a la samarreta de l'equip, i l'11 és la diada, l'11 són dos germans, l'11 de juliol jo tenia 10 dies. de fet, tot pot semblar un presagi si t'ho proposes.

allò que cal continuar...
l'exercici relaxat de fa mig any, sé que em fa sentir molt millor.
cuinar receptes petites, ràpides i nutritives
aprendre alguna altra cosa nova, com pot ser a llegir lletres
deixar espai en lloc d'ocupar-lo
banyar-ho tot de música, més i més bona
treballs manuals que em revelen la força de les meves mans-peus

allò que cal començar...
ressuscitar les plantes del balcó i donar-nos una altra oportunitat
trencar el tènue mirall que hi ha entre la vida i jo
dir més que sí que no pas no
(re)cuperar l'emoció de la feina ben feta i les cares d'il·lusió
una història literària

i si pot ser, de llocs...
repetir menorca i parís.
conèixer un destí sorprenent.

i si això és molt és perquè no ens conformem. un any són massa dies.

cap on vas?

2011-01-03T01:10:00.002+01:00

2010-12-11T16:57:00.002+01:00

la memòria és el nostre pitjor enemic

seré a París

2010-12-01T14:08:00.000+01:00

2010-11-24T23:34:00.001+01:00

darerre la lluna hi cuso serpentines llargues que gosen atrapar nous horitzons,
la utopia no em deixa, impossible, i corro rabent amunt i avall,
mitall, mirall de metall, un gros mitall.

2010-11-15T21:52:00.001+01:00

«Cuenta la historia como si sólo fuera de interés para el pequeño círculo de tus personajes, pensando en que podrías ser uno de ellos.»

Julio Cortázar

2010-11-13T13:51:00.000+01:00

Julien Berthier

2010-10-08T17:01:00.002+02:00

fet i fet, no hem canviat gaire. torna la tardor i encara que el nostre voltant es doblega com un acordió i hi ha pisos, casaments i criatures, nosaltres ens mantenim. és com un seguir la vida i de cop un standby. i fa por, sempre tot fa por a la tardor. perquè aquest fred-calor, aquest és i no és ens fa fràgils i fàcilment feribles. i la malenconia tardorenca no és una bona aliada en nosaltres.

parlo de tu, i de nosaltres. dels teus ulls i dels records amagats rere sacs de runa de fa temps. tot és massa lent ara per a aquests ensurts que em claves i jo només aspiro a saber obrir més la porta perquè corri l'aire però tancar-la a temps. c'est mon défi.

saudade

2010-10-07T23:40:00.002+02:00

cal perdre per enyorar, cal sentir-ho lluny. és llavors quan t'adones de què has perdut o de què et falta. i encara que això és una d'aquelles veritats rabioses que ens han repetit mil vegades avis, pares i amics, no ho sabem del cert fins que ho experimentem. com quan et diuen que això ho entendràs quan siguis gran i ara que som grans tampoc ho entenem però fem veure que sí, que ja estem de tornada de tot i que no recordem per què ploràvem quan una amiga ens deia que els reis eren els pares. des del cor de l'Havana o des d'alguna cala menorquina hi ha una força que m'empeny. que sabem els ponts poden creuar oceans, sense ciment.

i amb tot l'enyor de demà, us penso.
i mentrestant assajo això d'obrir portes i finestres sense més: bem-vindos a minha casa.

Ull de bou (la paret del despatx)

2010-09-25T00:44:00.001+02:00

Tinc una nevera de segona mà

2010-09-22T23:18:00.003+02:00

Setmana de cuina. És un temps que passa ràpid, el de la cuina. Entre cuina, música i sofà vaig saltant d'espai a espai i em passa el matí, o la tarda, o el que toqui, que la meva agenda continua caòtica com sempre. Sense sortir de casa tasto llocs, gustos i viatjo. El menjador s'empapa d'olors i he d'obrir una mica el balcó des d'on sento la canalla que crida. Això és casa. No sé si és com havia de ser o com la imaginava, ara ja no sé com era abans aquest menjador, ara és casa.

I en acabat, havent provat alguna recepta nova i moltes d'antigues, penso què deuen tenir en comú els llagostins cuits, la mostassa de Dijon, la xocolata, la ginebra, la pasta i el magret d'ànec.

La nevera continua fent soroll als vespres. Fent-se notar, o potser creu que ha de fer-me companyia. A mitja tarda, l'obro: carbassons i bacallà. Avui tornaré a innovar.

entre que ho veig i ho entenc

2010-09-22T00:03:00.003+02:00

sempre que veig emergir Montserrat immensa deixant enrere les corbes de la feina. sempre que m'acompanya un bon vi i el formatge vell de Maó. sempre que escolto els nous senyors tranquil. sempre que enganxo aquell locutor d'imprevist. sempre que.

sempre hi ha un abisme entre que ho veig i ho entenc sovint insalvable. entre que hi sóc i me'n vaig sempre hi ha un espai buit en el temps.

què vol dir haver d'explor(t)ar el meu cantó sensible?

No t'aturis, va

2010-09-12T18:17:00.006+02:00

Les sabates a l'aire enmig de qualsevol carrer. Si pot ser que doni al mar, millor.

I mentrestant quan parlis, mou els peus.

de salts mortals amb doble xarxa

2010-09-10T00:04:00.004+02:00

trobar la paraula adequada a cada moment i no saber-la dir és una cosa que em passa sovint. la tinc però a la llengua se m'hi fa un nus, més aviat al coll, i acaben sortint paraules ja sabudes, típiques, tòpiques, buides i mentideres. i tinc la paraula allà, preparada, justa i de veritat però la por és un núvol que la desdibuixa sempre que pot. com saber el minut exacte en què les paraules són les justes?

per no ser fràgils ens hem inventat dobles vidres, murs i trinxeres. i fins amb masses, claus o escales som incapaços de saltar. fa més de dos anys ja parlava d'això sense dir-ho i a tothom li semblava dur. ara em reafirmo: continuem sense saber saltar. a quina escola no vam anar?

Vivim en els mots

2010-08-10T23:30:00.004+02:00

Sentir la necessitat imperiosa de tornar a escriure, contra les cordes del contrabaix acariciar l'arpa dels mots i que torni a sonar melodiosa. Des de dins notar un buit ple de paraules que malda per abocar-se en algun lloc. Sempre passa i sempre torna, la fretura, com un bucle del qual no et pots deslliurar. Paper i llapis, doncs. I una paraula que ressona endins com un gong. Ta-rin-ga!

Inverteix l'espiral

2010-07-20T18:31:00.004+02:00

Trinxats en sèrie

2010-05-23T21:43:00.003+02:00

Superstició doble

2010-04-11T13:19:00.002+02:00

Som urbans

2010-03-26T18:11:00.002+01:00

i per allargar la tonteria

2010-01-02T14:22:00.002+01:00

doncs a mi no em sembla tan estranya aquesta apatia melancòlica del cap d'any quan sembla que tot ha de petar i començar de cap i de nou. au, vinga, si ja sabem que qui més qui menys continuarà fumant, bevent o veient-se d'amagat amb la parella de l'amic. dies de propòsits i de llistes interminables, dies d'«aquest any sí!». o el que és pitjor: dies de mirar enrere i de nostàlgia, dies de «i que bé que estàvem». tot plegat em supera i cada any em passo una setmana enrabiada sense motiu i amb un to vital sota mínims. què volem fer, què volem dir..., ai! si almenys ho tinguéssim clar. per sort són pocs dies i aviat passen el reis i tot ho posen al seu lloc i torna l'alegria i el ritme normal. que a mi el nadal m'encanta però el cap d'any... buf, com costa el cap d'any.

Ull de bou (somiant)

2009-11-28T13:03:00.002+01:00

Microclima

2009-11-24T12:57:00.003+01:00

Hi ha un llibre esplèndid que és L'hivernacle. El vaig descobrir fullejant distreta un diari, amb tallat fumejant, i no em va cridar l'atenció ni per l'argument ni per la coberta. Al contrari. Si no fos que em vaig encallar en un comentari que deia que la seva autora era cantant d'un grup de rock, ni li hauria donat una oportunitat.

Beneïdes casualitats. Gràcies al grup de rock, vaig entrar en una atmosfera suspesa en el temps amb una angoixa constant. Però no és una angoixa negativa, és l'angoixa vital del no saber què passarà i de la sensualitat continguda, dels secrets i les sorpreses, de personatges desterrats dels seus llocs habituals. La Jane, l'Anne, el Théo, l'Helena, el Benoît (sobre)viuen junts malgrat les seves contradiccions. El context de la Segona Guerra Mundial en un poblet francès no és més que això, context. Puc imaginar-me amb facilitat el soldat indefens per les muntanyes de Kosovo o perdut enmig de la selva amazònica. Però sí que em fa la sensació que, lluny de l'àmbit conegut, la Jane –i la resta de personatges– viu desarrelada en un hivernacle interior.

La successió d'imatges i sons es evoluciona cinematogràficament i diria que és gairebé cíclica. Dir imatges és dir l'arribada del carter, l'entrada a la sabateria de l'Helena o el soldat arraulit sota la taula i dir sons és dir gramòfon, riures i silencis. I m'atreviria a dir objectes, com unes botes o un bol. Tot és important perquè avanci la història i tot té un perquè. Les pauses entre paràgrafs ens permeten acabar de completar la història amb detalls que no cal entretenir-se a escriure.

Éssers imperfectes en situació límit o, en tot cas, fora dels límits. Relacions humanes que s'inicien fortes i plenes de sensualitat. I l'amor i el desig d'amor clamant a crits a totes les pàgines amb una llengua polida i natural alhora que ens envia una alenada tèbia de suggestió. Ah, i la coberta que la canviïn per la silueta de l'hivernacle o les mans de l'Anna. Segur que hi guanyarà.

Ull de bou (carta als reis)

2009-10-30T14:12:00.005+01:00

[aquí]

Són tants descobriments i poques hores per assaborir-los! El Florian, la Jo, el Joan, la Penelope. I a fora, la barbàrie. Tot s'enfonsa, però sempre ens quedarà...

sintetitzant-nos

2009-10-26T23:54:00.003+01:00

corre un virus de tardor que ho deixa tot inoculat de letargia. així són les coses que queden per sempre latents, com quan poses el pause o l'standby i te n'oblides. és com allò de la química però fet real: calor latent entre tu i jo. no és però hi és.

i acabarem parlant-nos amb frases curtes plenes de doble sentits després de tants sms, mails i twitters. sempre resumint-nos i buscant la força màxima. aquesta nova llengua ens canviarà?

Ull de bou

2009-10-05T19:57:00.004+02:00

desafiant les evidències.

Crítica constructiva, per no dir-ne...

2009-09-29T18:23:00.004+02:00

A punt d'encetar classes noves i escoltant de fons els representants de no sé ben bé quin poble, se m'han disparat totes les alarmes en llegir gairebé simultàniament que faré classes a «persones nouvingudes» i que estem en un temps de «desacceleració».

Deixant de banda que no és ben bé el cas (sempre em trobo amb Maris i Pepes que fa més de 20 anys que ronden per aquí, i no estem en un procés de desacceleració sinó que ens hi han posat ells), crec que errem el tret cada cop que anem a la recerca de parauletes tan bensonants per parlar d'«immigrants» o de «crisi». Tampoc cal tenir la pell tan fina, que si tan malsonants ens semblen és perquè així les hi hem tornat; que les paraules en principi signifiquen el que signifiquen pel seu origen, una altra cosa és si després les tergiversem.

I encara n'hi ha més, que els «seus» debats en van plens. Ara «auditoria» de seguretat vol dir «espionatge», un «ERO són «acomiadaments improcents» i del «dret d'autodeterminació» en diem «dret dels pobles a decidir». Que sí, que d'acord que la llengua està carregada d'ideologia i que viu en constant evolució. Però, no ens enganyem: una cosa és que la llengua s'adapti als canvis socials i l'altra fer-la passar per davant de la realitat i manipular tot quisqui. Que dir «patatona» en lloc de «vulva» pot ser pruitanisme però dir «solidaritat dels pobles» en lloc d'«espoli fiscal» és una manipulació total per dissimular desigualtats i injustícies. El joc polític ja ens el sabem de memòria i per molt que canvïin el vocabulari per no embrutar-se de connotacions negatives tothom sap de què parlen.

El problema és allò que deia Goebbels, que «una mentida repetida mil vegades...» I és que ens ho acabem empassant tot. Vés a saber perquè és així, això.

Ull de bou

2009-09-20T23:52:00.002+02:00

Trinxeres d'idees

2009-09-17T21:05:00.006+02:00

Ahir quan els platanos burros sortits fa dies de la maleta deixaven anar l'olor de fregit vaig tenir un flashback que em va dur directament a la cuina de casa els Rodríguez. Un salt enrere d'aquells que et torna al lloc on no volies ser però ara sí. Un salt d'aquells desconcertants que et fa venir palpitacions estranyes al mig de la panxa. Com de gana, o de set, què sé jo. I així com en contrapicat la veia a ella, desgranant l'arròs. I suava només de pensar-hi, en aquells camps de canya de sucre. Que això és una merda i rutina pura ja se sap però que també està bé si els ulls antics et reconeixen ho sap poca gent. Dame un chance, va, que no costa tant.

Aterratge forçós

2009-09-10T09:31:00.002+02:00

Des del doble vidre us veig en la vostra dansa folla del retorn. Encara he d'entrar a la passarel·la i no sé pas si vull. La targeta d'embarcament em tremola entre els dits mentre encara ressonen les paraules de l'auxiliar: «Poden descordar-se el cinturó de seguretat.» Me la miro suplicant-li que el comandant torni a enlairar l'Arcàdia.

Màgia Putàgia

2009-08-03T19:29:00.003+02:00

Deixa'm imaginar-te al fons del passadís cantussejant la 6 de Mishima mentre jo tot just començo la màquinadespavilarocells. I deixa'm creure si no deu ser un pressentiment del que passarà a partir d'ara, o sigui, que tot farà un salt de vertigen i es capgirarà de mig a mig. O això o jo em convertiré en un fanàtica de l'origami i la resta no sereu més que ridícules pajarites.

Ull de bou (bambolines)

2009-07-29T20:34:00.001+02:00

Tira milles

2009-07-28T11:36:00.002+02:00

Depèn del conductor anar endavant o enrere, però és el copilot qui et fa mirar més enllà del volant o pel retrovisor.

Dedicatòria

2009-07-27T16:24:00.000+02:00

Remenava prestatges de la casa original –originària, vull dir– i al penúltim prestatge, darrere de llibres de Columna Jove i al costat d'un ullal d'elefant he trobat un llibre en castellà que juraria no haver llegit mai. A la primera pàgina, una dedicatòria. «Geliebte, perquè seguim molts més dies junts. M'agrada com sóc al teu costat. Ets especial...» La dedicatòria continua però com que no tinc ni idea de què va tot això no la reproduiré sencera, us la podeu imaginar. Tot i això, em ronda una remota intuïció que aquest llibre és meu.
Mentre bullia els espaguetis he estat estona amb la primera pàgina oberta per si em venia a la memòria però res. Jo diria que això no va amb mi, que la de les dedicatòries sóc jo. O potser és que ja he oblidat qui era o qui érem i ja no tinc nostàlgia. Sempre que parlo d'ahir se'm neguen els ulls i si el cos és savi potser ha decidit impedir-m'ho. Fet i fet, de tot plegat sempre en tenen la culpa els llibres de la segona fila. I això només és el diagnòstic.

Ull de bou

2009-07-13T14:07:00.004+02:00

Telegrama

2009-07-06T12:09:00.003+02:00

La terra és apra i plena de pedres. A cops d'aixada només treus roca cantelluda amb olor de sal. Però de tant en tant trobes sorpreses vingudes del mar. Les veïnes són amables i et regalen floretes i pastissets a tota hora. Tothom té avantpassats extravagants i qui més qui menys té històries d'amor i mort amb l'illa. La terra és plana i la silueta de Mallorca s'endevina. El vent decideix el destí del dia i les noies de Belgrad parlen català.

Ull de bou (amb binocles)

2009-06-09T13:48:00.003+02:00

És com si...

2009-06-05T14:04:00.004+02:00

Dia gran.
Se m'ha colat una iaia sense cap mena de contemplació i la metgessa diu que sordejo i no sé bufar. Què sabrà ella de les meves capacitats? Demà és dia feiner i, a més, fa núvol. Arreu on he anat només hi havia dones: cambreres, professores, infermeres, dependentes, iaies del centre. Que no hi ha senyors en aquesta ciutat?

Bidimensional i previsible

2009-06-03T11:58:00.008+02:00

Em passo més de mig any sent bidimensional i previsible. Vull dir que em tiro nou mesos regida per les coordenades espai-temps. Dilluns aquí, dimarts allà, dimecres aquí i allà. Al matí això, a la tarda allò. Encara gràcies que de tant en tant puc permutar i fer canvis estranys, si no m'ofegaria. Amb tot això, és previsible que algun dia m'emboliqui i a l'hora de corregir proves estigui escalant muntanyes o el dia d'una celebració familiar em pensi que és dia feiner. Els que em coneixen bé saben que pot passar. I no passa res, ho diuen els Manel(s). I si ho diuen ells, és gairebé com paraula de déu; o de Pep, en diuen ara.

Per sort, una descoberta a temps fa que que el somier per excel·lència vingui al costat de casa i que quasi pugi a fer una pomada amb la troupe menorquina. Això sí que és somiar.

I que s'inauguri l'estiu.

ses seues mans

2009-06-01T01:11:00.001+02:00

he somiat amb unes mans. eren unes mans a moments molt conegudes, i a moments no. fermes i sinceres. expertes però dubtoses a estones. i quan alçava la mirada per buscar-los els ulls, no hi havia rostres. eren boniques perquè no duien els dits rosegats com els meus. i a moments fosques, a moments clares. però quan pujava cap a amunt ho perdia tot de vista. dec ser frívola, o com se digui, però quan he obert els ulls he tornat a aclucar-los immediatament. i encara eren allà.

inspira, expira. sóc aquí i no he marxat.

Ull de bou

2009-05-26T12:21:00.001+02:00

M'agrada Bauçà

2009-05-21T12:49:00.006+02:00

Les primeres paraules que vaig conèixer de Miquel Bauçà van ser: «Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corba fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.»

Tot i pertànyer a una obra poc destacada, aquests versos em van provocar tant que no vaig poder llegir-ne res més fins al cap d'un temps. I poc a poc el vaig anar descobrint. Miquel Bauçà enviava els originals de les seves obres a un apartat de correus i allà els recollia el seu editor d'Empúries. De rutines diàries, defugia tot contacte social, vés a saber si per culpa del seminari o per si la pèrdua de sa mare de ben jove –encara tremola amb Si una tarda... Era l'home anònim i desaparcebut. Però les seves lletres s'avançaven a les circumstàncies, era gairebé profètic –i si no, llegiu El canvi. A més, fidel a les seves idees va demanar la no traducció de la seva obra al castellà o francès.

La seva figura desperta passions, però quan entres als seus versos entres en un món propi ple de pors i traumes. Però no fa por, no. Villaronga, incitador de projectes increïbles, ha dirigit un documental preciós, no deixeu de veure'l. Bauçà, des de les seves paraules, comença lloant el seu dentista i acaba proposant escoles plenes de dormitoris per somiar. N'hi ha més, d'iniciatives. El blog Meravell, nom de la casa familiar crec, va començar fa un any i són un seguit de reflexions d'una felanitxera al voltant del Bauçà senzillament escriptor. Ara arriba la novel·la de l'Abel Cutillas, La mort de Miquel Bauçà, a veure que ens regala ara aquest creador d'aforismes com Cada mirada és un combat. I mentrestant Bauçà segueix parlant-nos de dies com el d'avui:

«El cap clar i el cor tranquil,
tasto ardors del tot honestes.
No és gens bruta la claror
quan travessa la finestra.»

A la teva batalla, sense medalla

2009-05-18T21:19:00.003+02:00

M'agradaria tenir algun dels volums d'en Benedetti dedicat. No pas per ell, vull dir amb paraules de les mans que me'ls van acostar. Però no és així, i és estrany perquè la majoria d'obra seva va lligada a pedres de toc al llarg de pocs anys. Pedro y el capitán em porta als passadissos de la Fnac amb una veïna, ara bagenca, preguntant desaforada; el necessitava ja per enviar-lo a un altre amic a les mans de l'enemic. Hagamos un trato va segellar un pacte innocent que ha fructificat i, encara que soni tòpic, és una àncora fiable que crec que ja s'ha fossilitzat. Un poema del qual no recordo el títol però si la passió encara és dintre d'un correu rebut a terres italianes; el pacte es va trencar, però hi ha alguna cosa que belluga encara. La tregua espera a ser rellegida; ha passat per dues cases ja, quantes li'n queden? L'antologia és al costat de la Belli –coses de l'alfabet, més que no pas casualitats– i sempre a mà a l'hora d'una cita justa, clavada. Bienvenida em du a les portes de Tànger de la mà de la incombustible Lai, mai deixa de sorprendre'm. Quemar las naves és del temps de revoltes i encara serveix des de la trinxera, que ara som calmats i prudents, és això fer créixer el moviment? Benedetti fa olor de gespa i de descobriments constants, la gràcia és que no ha caigut de la prestatgeria –diguem-li pedestal– encara. I sempre retorna...

Hay
ayeres
y mañanas
pero no hay
hoyes

De repeticions

2009-05-12T13:42:00.004+02:00

–Que et dediques a anar pel món provant-ho tot almenys un cop?
–De vegades, dos.
[Fahrenheit 451]

Pensant maneres (meves)

2009-05-06T14:34:00.003+02:00

Fica els dits en el pèl de l'esperit.
Mai no descobrirem res, si complim les regles.
[Blai Bonet]

Voler emocions sense aturador potser és símptoma d'inconformisme? Tenir massa desenvolupat el sentit de la selecció fa perdre'ns massa coses? Cansar-nos ràpid de tot ens engloba a la cultura del take away? No ser capaços de sostenir l'emoció de les feines, les relacions, el sexe és un problema generacional o personal? Hi ha manca de compromís o sols són noves maneres?

En tot això pensava –i més, i més– davant d'un te fred de llimona o un plat ple a vessar de shawarma. I just al costat de la barbàrie, érem un oasi.

la gent normal

2009-05-04T14:05:00.005+02:00

sonarà el despertador més d'hora del que voldria. em queixaré una mica però em llevaré al cap de ben poc, i encara tindré temps d'una dutxa, d'assecar-me els cabells i fer-me la ratlla. pantalons amb caiguda estilitzada i poc taló. somriuré als altres passatgers quan em trepitgin. no em mossegaré les ungles en tot el dia i a l'hora de dinar no trauré el greix del pernil. amb els dits al migdia prendré el sol a la terrassa del bar de moda tot llegint el Larsson i em deixaré convidar sense remugar. faré tot el que se li suposa a una noia normal. seré amable i tindré la conversa justa amb tothom qui s'escaigui. caigudes d'ulls i la mà pels cabells al moment adequat. ni massa ni massa poc, mesurada i suau. treballaré fins a l'hora estipulada i tornaré a casa. però encara tindré temps per comprar el sopar i anar a fer una hora d'spinning. així se suposa que seré la filla, la dona, la jove perfecta. ah, i si em fan mal els ovaris no em queixaré gaire, encara en donaré les gràcies mentre rego els testos del balcó.

en paral·lel

2009-04-24T11:33:00.001+02:00

fa dies que em tremola un ull i cada cop que busco algú em parpelleja insistentment. el meu cos em llança missatges encriptats?

ahir vaig sortir amb l'armadura de guerrera fidel a les causes justes. però no em vaig creuar amb l'enemic. i mira que amb la calor que feia, l'arnés molestava. enlloc de ser creuats i convexos, anem en paral·lel. quan intentava creuar, l'ull esquerre em parpellejava a tota màquina.

a la trinxera (IV)

2009-04-16T14:19:00.000+02:00

els dies es fan curts, a la trinxera. som els de sempre i potser algun nou combatent. però s'hi està bé ara, en calma i després de la pluja que s'ho ha endut tot tossals avall. des del meu costat també llances projectils de fireta. la gràcia és que mai coincidim, sempre segueixen trajectòries paral·leles sense creuar-se. llancem invectives a l'enemic mentre treus la petaca i me la passes de sotamà. potser sí que si som al mateix combat, sembla més fàcil la victòria. però m'empipa donar-te la raó. i, a més, ara ja m'agrada aquest gust de napalm al paladar.

la multitud rabiosa, camins enllà, crida que vol aigua.

si l'encertes, l'endevines

2009-04-05T13:55:00.000+02:00

si les cartes diuen que em vesteixi de vermell, ho faig. si les prediccions auguren crescuda de la lluna, em preparo per a l'expansió. però si diuen que s'apropen dies de llum m'espanto i corro a amagar-me rere les columnes. la llum crema. però el fred viu també.

Meditació I

2009-03-31T12:45:00.003+02:00

Ordenava mecànicament les meves idees
controlava com un autòmat els meus sentiments
plorava als enterraments
i reia els acudits.
A canvi, de tant en tant en queia el món a sobre.
[Helena Porteros]

migdiada

2009-03-27T19:12:00.002+01:00

somiar que un amic teu la palma o que una amiga a qui fa segles que no veus perd la memòria demostra alguna projecció estranya? ara no sé si els vull bé o mal. crec que no faré mai més migdiades mentre el sol de fora escalfa amb força d'estiu.

la renaissance

2009-03-24T14:05:00.000+01:00

passant pel carrer de la palla un home descuidat toca la flauta. entona a la perfecció el rosadabril i em recorda el meu professor de música de l'escola de pago. al tren els xolos de torrebaró llancen floretes de mal gust a una sudamericana que ni se'ls mira i em somriu. és dia d'arracades, del cinquè en joc i del primer cucurutxo de la temporada. m'assec a un banc de la plaça del pedró al costat d'un que ben bé podria ser el flautista del carrer de la palla. faig temps deixant-me acaronar pels raigs de març. a la virreina tenen la rodoreda tancada, és dilluns. enganxada als vidres espio branques i mapes de pobles ficticis mentre m'omplo de desig. amb el cap a pedreres de marès menorquines torno a la meva ciutat. en sortir de l'estació caço una frase al vol: «és el síndrome de la primavera». tot amb música de bombón mallorquín. però això deixem-ho per ara, es mereix un altre post.

Pentinant el gat

2009-03-23T10:41:00.002+01:00

És habitual que se'm preguntin coses de llengua, per allò de "tu que t'hi dediques..." I és ben habitual, també, que m'enganxin fora de joc perquè ja se sap que amb unes cerveses al cos la llengua es desfigura i ja no saps què és bo i què dolent. Al gra. Una amiga em comentava que no tenim el verb ronronejar. Au, va! És que els gats i gates catalans no ronronegen? Au, vinga. Que consti que la seva pregunta em va quedar al cap i va generar una recerca per llibres, obres de referència i pàgines web. De fet, el retrat més fidel de la llengua real són els webs. I ves per on. A la xarxa els petits felins sí que ronronegen, però als llibres de grans patums no. Només ronquen o filen. Ai, carai.
És que les gates catalanes no en saben, d'això? És que els gats catalans només miolen? Es veu que sí, que tenen tant seny que no s'atreveixen a fer el ronso. Com a molt, i encara hauria de confirmar-ho, fan run-run. O ronquen o filen; ai, uix, quines paraules més assenyades.
La meva amiga encara no n'està gaire convençuda. I és que no és per a menys! Si fins i tot els traductors de la xarxa la donen per bona o són incapaços de traduir-la. Ai las, quanta feina per fer encara!
Ben bé que qui no té feina...

mudo la pell

2009-03-18T20:29:00.010+01:00

com que als matins ja fa calor m'oblido de la jaqueta, verda, i en tornar a casa em noto el coll i penso en encomanar-t'ho. les penes encomanades pesen menys o tan sols és una excusa per fer-te quedar i que no tornis mai a ca teva. posar cap per avall l'habitació i marxar. on sigui, però marxar. ràpid i corrents amb no res a les mans, deixar-ho tot per fer. és que aquesta caloreta em torna a portar desitjos extravagants i em desperto a mitjanit pensant en un llit d'aigua enorme, amb parets taronjoses i terrassa cap a sant llorenç. seria una peixera petita només per mi plena de lletres i sense número. ni a la porta. ni telèfon. una cuina enorme des d'on dia a dia sortiria una olor diferent i algú entraria normalment per la finestra i s'asseuria a taula. així de fàcil. ah, i al final de tot sortiria imprès un epíleg amb lletres verdes, clar, on diria "no basado en hechos reales".

ser pou

2009-03-15T15:46:00.002+01:00

SET
1. Renovar la voluntat. O aniquilar-la: ser liquen. I encara rizoma
2. Per tota resposta: "M'estimaria més no fer-ho"
3. Tota la vida en silenci
4. Que el teu creixement sigui mesura de penombra
5. Aprofitar la humitat interna
6. Abeurar-se a les aigües minúscules i abandonades del propi cos
7. Fer-se pou
[Martí Sales]

vuit de vuit

2009-03-12T22:26:00.005+01:00

fa vuit anys que agafava un euromed per primer cop i baixava cap a terres valencianes. fa vuit anys per allà al sud entre música d'orquestra i tramussos vam enfilar un fil de ferro que gairebé no es trenca. vaig descobrir què era el fiambre i agranar. fa vuit anys que vam pactar, sense saber-ho, una aliança d'amagat de les mestresses.

fa vuit anys vaig agafar un euromed morta de son i amb les cames cansades. direcció al nord, i amb la il·lusió pels projectes que comencen. fa vuit anys encetàvem consignes noves i ens reconeixíem com a uns dels nostres. el risc dels agosarats ens ha fet créixer.

vuit anys no són res. o sí, vés a saber. ha passat gent, molta. i han passat coses, no tantes. però hi ha gent i coses que no han canviat gaire. o sí, però hem canviat junts i això, sense arribar a la llagrimeta, és important. i tant que ho és. perquè res creix perquè sí ni amb la força de l'onada. no sóc amant dels aniversaris, però n'hi ha que s'han de celebrar per imperatiu. perquè no són aniversaris del record, són un punt de partida. tornem a néixer.

des de la hivernació

2009-03-11T22:17:00.006+01:00

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.
[Maria Mercè Marçal]

Alfama

2009-02-25T23:28:00.004+01:00

Per a les friende's!

muntanyes russes

2009-02-13T18:25:00.005+01:00

ara sí, ara no. avui, fred; demà, calor. vull dir que cada matí mig obro l'ull lleganyós i depèn de si la porta és entreoberta i el gat és als meus peus ja sé què em passarà. o a vegades és la finestra que té algunes escletxes entreobertes i deixa entrar el sol. si el veí de sota serra fort la fusta, sé que hi haurà feina a dojo però si és el nen qui plora, ja m'ensumo que ens barallarem fort. depèn de si puja olor de cafè o de sofregit ja intueixo si l'espatlla em molestarà a mitja tarda. som muntanyes russes i cada revolt és un matí, o una nit, depèn de com t'ho miris.

amb l'avi quan anàvem a Montjuïc i compràvem el tiquet m'estampaven una calcomania a la mà esquerra. no me la deixava fregar, jo, i durava dies i dies fins que anava estripant-se fins a caure. així durant la setmana era l'enveja de la classe. però a les muntanyes russes no hi pujàvem mai. era per a nens grans. i mira ara, no hi ha manera de baixar-ne.

amunt, amunt!

2009-02-04T00:17:00.002+01:00

t'adones que ja no saps escriure. o més aviat t'adones que no pots. passen els dies i hi ha temps en què escriure és feixuc i costa de parir. no saps plasmar res, et costa ordenar quatre ratlles amb sentit o estètica, tant li fa. i t'hi poses però no, el vent se t'endú lluny, amunt i amunt. i vas i tornes i vius sense viure, perquè no escriure ve del no viure i gira la ruleta. que potser no poder escriure vol dir no tenir res per dir, ni per fer. qui sap si només escrivim quan. i si cal fer força i prémer tecles per no desentrenar els sentits. o no. és igual, deixem-ho així. que vingui quan torni el sol.

d'un temps ençà sembla que tots tinguem el cap a can pistraus.

Forasters

2009-01-28T19:55:00.003+01:00

Amunt i avall, arran de portes entreobertes, oportunitats perdudes que no saps quan van ser i salts al buit difícils de creure reals. Carreres desbocades de tantes nits estranyes, companyies fidels, nous horitzons i malgrat tot la desemparança. I la recança... Potser és que som la generació dels descontents, que ens han fet insaciables, una màquina d'ingerir constant sense mai sorprendre'ns, sense mai trobar allò, això, la clau i el pany.

A tot arreu sóc nouvingut
i em paren cambra a les escales
o bé em malmeto la salut
dormint al ras i no tinc ales.
Sóc fugitiu de no sé on.
[Miquel Martí i Pol]

espai fronterer

2009-01-25T12:50:00.002+01:00

sempre amb la sensació d'estar pendent. tot pendent. un sentiment d'estranya provisionalitat, de passar sempre pels límits i de puntetes.
hòstia, que ets tu, i ho saps i gires la mirada. et fas l'orni. com si no sabessis que.
esperant reconèixe'ns, que s'aturi el món així de sobte i tot es torni verd. refer-nos des del fang.
que, hòstia, que ets tu i no ho veus. i no ho veig.

i si diu que sí?

2009-01-09T18:30:00.001+01:00

Sí, a veure si aquesta vegada sí. Mig mes de coll és prou. Sigui com sigui, sigui qui sigui. Vull sentir Papasseit des de noves veus tot i que les veus antigues encara acompanyin. No sé encara quina és la mesura de totes les coses, perquè no en tinc, de mesura. Cara enfora potser sí, però he perdut els estris, i sóc obsessiva, desconfiada i maniàtica. Des d'un cantó, amb gust d'anís, mastegaré paraules reapreses que sonaran noves, potents, bategants.

ens en sortim?

2008-12-31T18:31:00.003+01:00

amb trenta-dos segons sóc capaç de fer un retrat d'un nou passatger. i amb un minut i mig puc beure'm un got de garnatxa. però sóc incapaç de calcular el temps exacte per arribar al cantó. o de fer cas al despertador, encara que sigui laborable. potser és que només sé fer coses petites i insignificants que no són obligades. no quedem, doncs. jo baixaré per la rambla i tu aniràs a buscar vés a saber què, vés a saber qui. llavors, dependrà de tu.

Dintre del bosc rodoredià

2008-12-27T17:35:00.004+01:00

Em va semblar que no era jo qui caminava sinó
els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o
ell havia entrat en mi?

[Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra]

ja ho sé tot

2008-12-15T18:37:00.004+01:00

sé que escrius en papers rosegats. sé que et creus tot el que dius. sé que t'envies flors. sé que fumes d'amagat, encara. sé que llances les factures de l'antic destinatari. sé que surts sola sota la pluja. sé que beus. sé que trenques onades a contracorrent. sé que segueixes ritmes nous. sé que t'atures als aparadors per a nens. sé que comptes les passes de dues en dues, com abans i com sempre. sé que a casa acumules pots de codony confitat. sé que et tires les cartes. sé que et deixes endur.

no et creguis eterna.

2008-12-13T20:07:00.000+01:00

2008-12-12T12:42:00.002+01:00

imagina si això

un dia això

un bon dia

imagina

si un dia

un bon dia això

cessés

imagina

[S.B.]

2008-12-10T00:16:00.004+01:00

et tindré trenta anys
agafat pels collons
amb una hipoteca
mentre l’euríbor
creix com en aquell conte
de les mongetes que arriben al cel,
un lloc on, per cert, mai no passa re.
[A.M.B.]

ni cas

2008-12-06T17:33:00.004+01:00

pintar-me les ungles sempre m'ha semblat frívol. i ara me les pinto i repinto mastegant versos, provant d'encaixar i pensant com quedaria el quadre de l'ull d'en Klee a l'habitació. després em pintaré els ulls ben negres i em compraré alguna jaqueta gruixudíssima que no permeti entendre les formes.